Maintenant, on rentre. Et c'est assez bien puisque nous n'avons envie. C'est le temps de l'automne, de voir pousser les grains des nouveaux livres, d'en planter encore.
Adéu París. Sempre ens quedarà el Sena.
divendres, 30 de setembre del 2011
Dire au-revoir
Quels beaux derniers jours... On a visité le Musée Hergé à Lovain-la-Neuve (Belgique), on a fait un atelier de création littéraire pour les enfants à l'Ouvre-Boîte, on s'est bien promenée encore sous la lumière de cette magnifique arrière saison.
Maintenant, on rentre. Et c'est assez bien puisque nous n'avons envie. C'est le temps de l'automne, de voir pousser les grains des nouveaux livres, d'en planter encore.
Adéu París. Sempre ens quedarà el Sena.
Maintenant, on rentre. Et c'est assez bien puisque nous n'avons envie. C'est le temps de l'automne, de voir pousser les grains des nouveaux livres, d'en planter encore.
Adéu París. Sempre ens quedarà el Sena.
dimecres, 28 de setembre del 2011
La dame Amélie.
Toutes les amélies sont charmantes, drôles, voir fascinantes.
Voici Nothomb.
En dédicace, elle parle avec tout le monde et les embrasse, connaît les noms de ses inconditionnels. Pour justifier mon prénom, je lui ai dit que j'étais andorraine et elle s'est etonnée d'avoir une lectrice d'un si très petit pays. La dame s'est levé et m'a serrée dans ses bras.
J'ai lu et aimé Stupeur et tremblements, Ni d'Ève ni d'Adam, Hygiène de l'assassin et Cosmétique de l'ennemi. Prochain arrêt: Tuer le père. La critique n'a pas été aimable avec ce dernier roman. On va voir...
..
Toutes les amélies sont charmantes, drôles, voir fascinantes.
Voici Nothomb.
En dédicace, elle parle avec tout le monde et les embrasse, connaît les noms de ses inconditionnels. Pour justifier mon prénom, je lui ai dit que j'étais andorraine et elle s'est etonnée d'avoir une lectrice d'un si très petit pays. La dame s'est levé et m'a serrée dans ses bras.
J'ai lu et aimé Stupeur et tremblements, Ni d'Ève ni d'Adam, Hygiène de l'assassin et Cosmétique de l'ennemi. Prochain arrêt: Tuer le père. La critique n'a pas été aimable avec ce dernier roman. On va voir...
..
dilluns, 26 de setembre del 2011
Belle journée avec Hélène et Roland
Dissabte vam passar el dia fora de París amb el Roland i l'Hélène Moreau.
Ens llevem a les set, fem un esmorzar lleuger i agafem el tren a la Gare de Lyon. A les deu, aquesta parella de jubilats ens espera a l'estació de Nemours-St Pierre.
Passegem per un bosc de pedres multiformes, la fôret de Larchant. La parella guia en coneix cada racó. L'Hélène va ben equipada amb ampolles d'aigua i galetes per a tothom. No en mengem gaires, perquè ens han promès un dinar compartit chez eux. A les dotze en punt, al poble de Nemours, els amfitrions ens ofereixen un bon répas partagé (els hem dut un bordeus, perquè no hem trobat a París cap priorat). Roland nous offre l'apéro.
L'estona del vermut ha estat molt emotiva. Potser sí que dos licors, un darrere l'altre (una mena d'anís turc primer, un muscat de la Catalunya nord tot seguit) ens han lubricat els ulls, però la guerra d'Algèria, narrada per qui la va viure de prop ens ha ben colpit. Em venia al cap alguna escena de Caché, el magnífic film de Michael Haneke sobre el fantasma del colonialisme.
Pourtant, Hélène arrive avec la blanquette de veau à l'ancienne (oh la là, elle dévine nos préferènces; on adore ce mets et on a cherché une bonne blanquette sans la trouver tout autour du quartier latin, je le jure) et on oublie le chagrin.
Puis, l'assiette de fromages (avec de la salade, bien sûr).
I el bordeus que va baixant. Passem al nivell d'exaltació de l'amistat (per a qui no conegui els nivells de la borratxera, pot consultar-ne l'enllaç). En tot cas, nosaltres no vam arribar als cants regionals, tot i que poc ens va faltar. Més endavant, el Roland va demanar-nos una frase feta en català i no se'ns va ocórrer una altra bestiesa que "fotre un pa com unes hòsties". El nostre amic bretó va intentar repetir-ho i no vam poder reprimir les riallades (sobretot tenint en compte que la frase que ell ens proposava en francès era "petit à petit l'oiseau fait son nid").
Ah, però encara quedaven les segones postres. El formatge representa que és un simple "digestiu" per pair la vedella. No cal dir que no en van quedar ni les engrunes (ni estepència, que diria un oncle meu), d'aquest gâteau maison.
Un petit homenatge a la cuina de l'Hélène (74 anys i com si res).
La tarda va transcórrer entre Fontainebleau i Moret.
L'arrière saison nous chouchoutait. Il faisait très beau. Moret celebrait la fête 1900.
Ens llevem a les set, fem un esmorzar lleuger i agafem el tren a la Gare de Lyon. A les deu, aquesta parella de jubilats ens espera a l'estació de Nemours-St Pierre.
Passegem per un bosc de pedres multiformes, la fôret de Larchant. La parella guia en coneix cada racó. L'Hélène va ben equipada amb ampolles d'aigua i galetes per a tothom. No en mengem gaires, perquè ens han promès un dinar compartit chez eux. A les dotze en punt, al poble de Nemours, els amfitrions ens ofereixen un bon répas partagé (els hem dut un bordeus, perquè no hem trobat a París cap priorat). Roland nous offre l'apéro.
L'estona del vermut ha estat molt emotiva. Potser sí que dos licors, un darrere l'altre (una mena d'anís turc primer, un muscat de la Catalunya nord tot seguit) ens han lubricat els ulls, però la guerra d'Algèria, narrada per qui la va viure de prop ens ha ben colpit. Em venia al cap alguna escena de Caché, el magnífic film de Michael Haneke sobre el fantasma del colonialisme.
Pourtant, Hélène arrive avec la blanquette de veau à l'ancienne (oh la là, elle dévine nos préferènces; on adore ce mets et on a cherché une bonne blanquette sans la trouver tout autour du quartier latin, je le jure) et on oublie le chagrin.
Puis, l'assiette de fromages (avec de la salade, bien sûr).
I el bordeus que va baixant. Passem al nivell d'exaltació de l'amistat (per a qui no conegui els nivells de la borratxera, pot consultar-ne l'enllaç). En tot cas, nosaltres no vam arribar als cants regionals, tot i que poc ens va faltar. Més endavant, el Roland va demanar-nos una frase feta en català i no se'ns va ocórrer una altra bestiesa que "fotre un pa com unes hòsties". El nostre amic bretó va intentar repetir-ho i no vam poder reprimir les riallades (sobretot tenint en compte que la frase que ell ens proposava en francès era "petit à petit l'oiseau fait son nid").
Ah, però encara quedaven les segones postres. El formatge representa que és un simple "digestiu" per pair la vedella. No cal dir que no en van quedar ni les engrunes (ni estepència, que diria un oncle meu), d'aquest gâteau maison.
Un petit homenatge a la cuina de l'Hélène (74 anys i com si res).
La tarda va transcórrer entre Fontainebleau i Moret.
L'arrière saison nous chouchoutait. Il faisait très beau. Moret celebrait la fête 1900.
Tornem en el tren de les 19:02. Badem davant el Viaduc d'Austerlitz. Ens queda una setmana i ja enyorem París.
diumenge, 25 de setembre del 2011
Le plus beau musée de Paris
La Grande Galérie de l'Evolution du Musée d'Historie Naturelle est, à notre avis, la plus belle chose, voir époustouflante, qu'on a découvert à Paris cette fois-ci.
D'abord, l'espace est étonnant: une grande salle centrale autour de laquelle s'articule le musée entier.
Nous aussi, nous sommes des espèces que l'on doit proteger de la perte de richesse et de beauté liée à la diversité.
D'abord, l'espace est étonnant: une grande salle centrale autour de laquelle s'articule le musée entier.
La salle qui nous a touché le plus a été celle des espèces disparues ou menacées. Ces deux lions ci-dessous sont des lions du Cap, qui n'existent plus. Cette salle avec une lumière atténuée déclenche les émotions. C'est vraiment une prise de conscience par rapport aux espèces qui sont en danger aujourd'hui. Il faut bien agir pour préserver...
Nous aussi, nous sommes des espèces que l'on doit proteger de la perte de richesse et de beauté liée à la diversité.
dijous, 22 de setembre del 2011
Ladurée et littérature
Cada dia no vas a berenar al Ladurée (diuen dos que solen freqüentar l'Angelina). Aquesta pastisseria que representa el parís chic una mica carrincló --trasnochat seria la paraula exacta-- és tota una institució, especialment valorada pel turista japonès. Fins ara no hi havíem posat els peus. Però avui ens ha agafat el rampell i mira...
Ara feia dies que dinàvem o sopàvem a casa, fent malabarismes gastronòmics amb una placa d'inducció (hi ha res més trist?), per això avui ens hem posat les americanes i els foulards i hem sortit a fer mal.
El fet d'anar a córrer al Jardin des Plantes ens ha ajudat a justificar moralment la ingesta calòrica. Això i constatar que els i les (sobretot les) orientals del voltant es cruspien uns gateaux de tres pisos que farien empal·lidir al propi Pantagruel.
(Cada un pot fer pujar el compte 6 euros més. Dos suïssos i dos croissants, 18 euros).
Tot seguit hem creuat el carrer (rue Jacob) i hem entrat al pati de XXI. Poc ens pensàvem que érem a l'editorial fundada per un renebot de Saint-Exupéry... XXI és una editorial que publica una revista homònima sobre el món d'avui, amb una perspectiva crítica (mais qu'est-ce que la perspective critique ? Segons ells mateixos, des romanciers aguerris qui aiment raconter le réel). Avui feien una jornada de portes obertes, amb xerrades i exposicions de gent del mundillu.
No ens hi hem pogut quedar tant com voldríem perquè a les sis anàvem a la presentació d'un llibre a Compagnie, la gran llibreria de barri llatí. En Thierry Discepolo presentava el seu llibre La trahison des éditeurs (la traïció dels editors) i no ens ho volíem perdre.
Caram... sense saber-ho ens hem trobat immersos en un debat intens i pujat de to (tot el que pugen de to els francesos, que és admirablement poc) on un autor conegut (en Pierre Assouline) i l'autor del llibre (el Discepolo) s'han dit el nom del porc amb finesa.
M'admira l'assertivitat amb què aquesta gent van per la vida. Sense que se'ls afluixi el corbatí deixen anar: "Miri, he llegit el seu llibre i em sembla una bírria". L'autor, aleshores, mirant als ulls al seu crític, diu sorneguer: "Té vostè dret a expressar les seves raons tot i que potser no ha entès un borrall del que he escrit". I coses similars.
Jo en prenia nota. De moment, m'agrada l'estil francès.
En aquesta imatge Discepolo apagant focs. Li plovien de totes bandes. No cal dir que li hem comprat i li hem fet signar el llibre, per entendre una mica més la cultura editorial del país on ens estem obrint pas.
..
Ara feia dies que dinàvem o sopàvem a casa, fent malabarismes gastronòmics amb una placa d'inducció (hi ha res més trist?), per això avui ens hem posat les americanes i els foulards i hem sortit a fer mal.
El fet d'anar a córrer al Jardin des Plantes ens ha ajudat a justificar moralment la ingesta calòrica. Això i constatar que els i les (sobretot les) orientals del voltant es cruspien uns gateaux de tres pisos que farien empal·lidir al propi Pantagruel.
(Cada un pot fer pujar el compte 6 euros més. Dos suïssos i dos croissants, 18 euros).
Tot seguit hem creuat el carrer (rue Jacob) i hem entrat al pati de XXI. Poc ens pensàvem que érem a l'editorial fundada per un renebot de Saint-Exupéry... XXI és una editorial que publica una revista homònima sobre el món d'avui, amb una perspectiva crítica (mais qu'est-ce que la perspective critique ? Segons ells mateixos, des romanciers aguerris qui aiment raconter le réel). Avui feien una jornada de portes obertes, amb xerrades i exposicions de gent del mundillu.
No ens hi hem pogut quedar tant com voldríem perquè a les sis anàvem a la presentació d'un llibre a Compagnie, la gran llibreria de barri llatí. En Thierry Discepolo presentava el seu llibre La trahison des éditeurs (la traïció dels editors) i no ens ho volíem perdre.
Caram... sense saber-ho ens hem trobat immersos en un debat intens i pujat de to (tot el que pugen de to els francesos, que és admirablement poc) on un autor conegut (en Pierre Assouline) i l'autor del llibre (el Discepolo) s'han dit el nom del porc amb finesa.
M'admira l'assertivitat amb què aquesta gent van per la vida. Sense que se'ls afluixi el corbatí deixen anar: "Miri, he llegit el seu llibre i em sembla una bírria". L'autor, aleshores, mirant als ulls al seu crític, diu sorneguer: "Té vostè dret a expressar les seves raons tot i que potser no ha entès un borrall del que he escrit". I coses similars.
Jo en prenia nota. De moment, m'agrada l'estil francès.
En aquesta imatge Discepolo apagant focs. Li plovien de totes bandes. No cal dir que li hem comprat i li hem fet signar el llibre, per entendre una mica més la cultura editorial del país on ens estem obrint pas.
..
dimecres, 21 de setembre del 2011
Mercredi matin
El dia s'ha llevat grisot, però la ciutat ja ens té acostumats als seus canvis d'humor. En un parell d'hores s'alçarà el vel i mostrarà bons colors de cara.
El plan d'avui:
El Xavi ja va pel punt 2, mentre jo encara estic als prolegòmens.
El plan d'avui:
- Hem esmorzat croissants, tisana i fruita (les dues darreres per compensar els primers).
- Treballarem fins al migdia.
- A les dotze tocades enfilarem rue des Écoles, boulevard St Germain i rue Jacob fins al restaurant Les Ministères, on fan un menú deliciós per 14 euros.
- Després de dinar, refarem el camí i ens aproparem al Museu d'Història Natural, per visitar la Grande Galérie de l'Evolution.
- Tot seguit, per digerir les emocions del decurs de la vida al planeta, un bon berenar: Angélina? Ladurée?
- Un parell d'horetes més de feina i un tomb pel parc abans de sopar a casa una mica de bròquil.
El Xavi ja va pel punt 2, mentre jo encara estic als prolegòmens.
dimarts, 20 de setembre del 2011
Parcours solitaire
Dilluns matí tenia hora amb una quiropràctica (Anne-Sophie Rossé), per acabar de fer net amb la contractura amb què vaig arribar a la ciutat. L'osteòpata (el Rothschil, recordeu?) em va deixar força bé i volia acabar-ho d'adobar. Bé, doncs tenia hora a l'altra punta de la ciutat, als Jardins de Ranelagh (46, avenue Mozart). Esmorzo dues llesques de pa d'avellanes amb mantega i melmelada, maduixes i llet fresca i agafo el metro fins allà. Per no fer trasbord, camino una estona. Fa bo, les dames de Passy passegen els seus teckels sota els platanes et marronniers. Ah, però, la senyora no s'havia apuntat bé la cita i hi havia una clienta habitual, a qui ha fet passar.
--Je peux vous attendre à midi (una hora més tard), si vous voulez. Desolée...
Li dic que a les dotze no em va bé, perquè la veritat, em noto en forma. Així que m'estalvio els seixanta euros i faig un tomb per la zona. I el que havia de ser un tomb per la zona ha esdevingut això:
És que feia un bo que enamorava i els carrers i avingudes de la ciutat em cridaven com als llops el bosc. Amb americana i xal, ulleres de sol i posat de qui no vol la cosa, he recorregut més de deu quilòmetres, feliç com un jínjol, pel meu París d'exiliada emocional.
En homenatge a les "protagonistes" de moltes d'aquestes rutes, potser el millor calçat de "randonée" que hagi tingut mai (unes Donna Karan lleugeres com una ploma, amb sola de suro), sense elles, París no seria el mateix:
--Je peux vous attendre à midi (una hora més tard), si vous voulez. Desolée...
Li dic que a les dotze no em va bé, perquè la veritat, em noto en forma. Així que m'estalvio els seixanta euros i faig un tomb per la zona. I el que havia de ser un tomb per la zona ha esdevingut això:
És que feia un bo que enamorava i els carrers i avingudes de la ciutat em cridaven com als llops el bosc. Amb americana i xal, ulleres de sol i posat de qui no vol la cosa, he recorregut més de deu quilòmetres, feliç com un jínjol, pel meu París d'exiliada emocional.
En homenatge a les "protagonistes" de moltes d'aquestes rutes, potser el millor calçat de "randonée" que hagi tingut mai (unes Donna Karan lleugeres com una ploma, amb sola de suro), sense elles, París no seria el mateix:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)